Sas testimonias iscritas egìtzias e ititas (XIV e XII sèc. i.C.) pintant sa Sardigna comente s’ “Ìsula de su Birde Mannu”, una terra de forestas istremenadas. Ancora duamìgia annos a pustis, su Sàndalu podiat bantare padentes mannos, de ispantu. A su tempus de sos Giùighes (700 - 800 p.C.) onni bidda aiat in possessu unu fundamentu, diat a èssere unu territòriu chi giuridicamente pertocaiat a sa comunidade pro sa sussistèntzia sua.
Su fundamentu si partziat in bidatzone (logu de semenare pro unu, duos annos), in paberile (terras lassadas a pasare, in ue pàschere sos fiados masedos) e in sartu, tretu a largu dae sa comunidade, destinadu a pàschere sos pegos rudes e a fàghere linna.
Sos sartos, giassos a buscu, aparteniant parte a sas biddas e parte a su Donnu (saltus de Rennu) ma, in ambos casos, fiant a usu de ereu, diat èssere sugetos a regime pùblicu in cantu a linna e a pàsculu. Si sos Romanos ant comintzadu a fàghere dannos a sa risorsa buscaritza sarda e, posca sos Ispagnolos in manera prus detzisa, est cun sos Piemontesos chi custa sienda connoschet sa ruina sua.
Afirmende∙si su sistema feudale sos padentes mantenent un’impreu comunitàriu (adimplivos) però su sìngulu, pro nde pòdere gosare (es. fàghere linna, carbone), deviat pagare una tassa a tenore de su bene retzidu, leende parte puru a sos servìtzios de amministratzione de su fèudu (servìtziu dominicale).
Giuanne Frantziscu Fara (1543-1591), in s’òpera sua “Corographia Sardiniae” (1580) nos contat de un’Ìsula de buscos mannos, chi s’isterriant dae sa Nurra a sa Gaddura, dae sa Monteferru a sa Barbàgia de Brebì, banda custa rica de castàngias e de chercos, “castaneis et inglandibus refertis”.
A suta de s’Ispagna si multìplicant sos tributos: diritu de carra, deghinu de berbeghes, de porcos, de bacas, de crabas, diritos de iscrivania, de cartzelleria etc…. A sos àutos de infeudatzione si agiunghiant, bortas meda, sos bandos baronales chi, in paritzos casos, violaiant sas costumàntzias, sos usos de sas biddas, malostiende ancora de prus sos abitantes giai provados dae un’amministratzione mala.
Sos feudatàrios e sos fatores de sas arrendas baronales, pro crèschere su bene issoro, modificaiant sos datos de sas possibilidades pabulares de su territòriu in pare a cussos de sos produtos reales de sos buscos de lande, permitende gasi s’intrada de bestiàmene furisteri. Custos sèberos formaiant, màssimu in mutas de iscuria, cuntierras mortales intre pastores e linnajolos.
Leamus un’esempru.
Su 4 de maju de su 1791 su Sìndigu de Iscanu Giuanne Batista Mura iscriet una prima lìtera a sas autoridades superiores de Casteddu promores ca su fatore baronale Frantziscu Marras Pinna aiat allogadu bacàrgios de Bòrore in sos sartos paberiles de Murtilo, in un’annada de sicagna e de mancàntzia de recatu. Sas bacas istràngias nd’aiant fintzas distrutu sas bidatzones de sos naturales.
Su fatore tando nd’est frantu dae s’incàrriga pro evitare una rebellia manna contra a su Consìgiu Comunitativu e cuntierras noas cun sos marghinesos. Su 1 de maju 1793 Frantziscu Marras Pinna s’est incontradu in su monte de Iscanu “mortu de balla”.
Intre feudatàriu e feudatàriu cumbinaiant, màssimu in àreas de làcana, chertos territoriales chi fiant càusa prima e motivu de fogos mannos, postos pro venga, pro distrùere.
In concruos, fiant sos litos isulanos chi patiant de prus s’ignoràntzia, s’ànimu malu de s’òmine, aspetu custu chi amus a analizare prus a fundu in s’artìculu chi benit.
(Sighit)
A incuru de Antoni Flore
Please wait...
.JPG){kind=link}