S’esistèntzia de una limba protosarda, ispèrdida in s’Ìsula cun sa lòmpida martziale de sos Romanos, est ladina e si manifestat cun fortilesa in sos nùmenes de sos Giuigados sardos, sos chi, a una prima lèghida e anàlisi, diant pòdere pàrrere deretu de erèntzia romanza e pro custu de cumprensione simpre.
Sa teoria chi si cheret cumprovare in custu artìculu e in sos chi ant a segudare est chi sos Sardos medievales, aende pèrdidu e ismentigadu su significu primàriu de sos topònimos de sos bator Logos de s’Ìsula, ispricaiant custos, a cabu de tempus meda, cun sa lumera de su còdighe linguìsticu chi s’impreaiat tando, babbu de su faeddare nostru cuntemporàneu.
Si miramus a s’aràldica de sos Rennos isulanos, sos istemmas issoro fiant s’àrbore irraighinadu pro su Giuigadu de Arbarè, su puddu pro sa chirru de Gaddura, sa turre pro sa parte turresa e su caddu pro su logu de Càllari. Est craru chi custas immàgines sunt acapiadas a una lògica de assonàntzia, no etimològica, in ue Arbarè – in su cuntestu linguìsticu nou – mutit a s’àrbore, Turres a sa turre, Gaddura (Gallura) a su puddu (lat. Gallus) e Càllari (Càddaris, in sa pronùntzia) a su caddu.
Ma semus de a beru seguros chi custos faeddos siant de istiga neolatina?
Si creet comunemente chi su nùmene autòctonu de sa tzitade de Casteddu esseret Kàralis, Càralis, Càrales, mudadu a pustis in Càlaris, Càllari, Caller e Cagliari, segundu una dinàmica chi sighit cronologicamente sa muda de sas dominatziones de s’Ìsula, francu in sa muta de s’indipendèntzia giuigale.
Ma podimus àere carchi duda?
S’evolutzione istòrica de s’urbònimu – sa chi oe in àmbitu iscientìficu si dat pro esata dae sos prus – s’ingendrat però dae sa manera chi aiant fenìtzios e pùnicos (pòpulos istràngios) de cramare a sa tzitade sarda, “Krly” (Brigaglia), moda regorta sèculos a pustis dae sos Romanos. Ma sos Sardos li naraiant gasi?
In Sardigna amus esempros de àteras tzitades marìtimas chi aiant un’ètnicu diferente cara a su mentovu chi nde faghiant sos furisteris (Nabui – Neàpolis; Òrvia – Olbia). Sa “Korra” sarda de Ampsìcora (remunida galu oe in su topònimu “Campu de Corra”), pro esempru, at a devènnere sa “Cornus” de sos Romanos. In su Medioevu de sos Rennos giuigales però – in cussu tempus fadadu de s’istòria nostra in ue sos Sardos sunt istados meres de sa sorte issoro – torrat a campu, che unu frùmene càrsicu, su faeddu sardianu, Corrichina, forma diminutiva de s’urbònimu Korra.
In sa matessi ora, in su Cabu de Giosso de su Sàndalu, cumparet in sas atestatziones iscritas in limba sarda sa forma Càllari, impreada pro giuilare a s’istadu meridionale:
«Anno ab incarnatione eius millesimo LXVI regnante domino nostro Torkitori rex Sardinee de loco Callari» (1066)
Sas cantzellerias e sos monastèrios giuigales, sighende una traditzione de iscritura latina, usaiant s’ella dòpia pro rapresentare graficamente su sonu de sa “d” palatale, relitu de s’allegare protosardu. Tando devimus lèghere “Càllari” comente “Càddari”, pronùntzia chi regordat su nùmene sardu -romanzu de su “caddu”, sìmbolu difatis de su Giuigadu callaritanu (Porcu).
Ma ite cheret nàrrere su faeddu Càllari\Càddari?
Su peàgiu de custu vocàbulu est protosardu etotu e si fundat in sa raighina “call-cadd” (punta, artziada) presente meda in sa toponomàstica de Sardigna: Caddura (regione istòrica de Sardigna), Punta Caddai (Narcau), Punta Caddasciò (Bidda de Crèsia), Bia caddas (Margangioni), Baccu Caddasciola (Santu Bidu), Punta della Cuvacadda (Tàtari), Caddaridas (Sàgama).
Càddari no est duncas unu “logu pedrosu, de rocàrgiu” (Wagner, Artizzu) ma unu “tretu de de bruncos, iscameddosu” comente ancora oe si mustrat a su chi passìgiat intre sos piga e fala de sos sete montigros suos.
A incuru de Antoni Flore
